Catalunya 11è segle

Onze segles després de la formació de la nació catalana, tres segles després de la seva caiguda i pràctica desaparició, i un segle i mig després de la seva renaixensa, ara cal repensar els mateixos fonaments nacionals mirant de reüll cap al passat però, sobretot, amb la vista posada al futur.

Hem d'arribar a la maduresa essent conscients de la nostra realitat, tenint clar d'on venim, però tenint encara més clar cap a on volem anar. Hem d'arribar a la maduresa acceptant que ja no som com érem i que és precisament això el que ens ha d'ajudar, definitivament, a superar la nostra adolescència perpètua. L'actualitat catalana exigeix abandonar el nacionalisme i l'independentisme; exigeix que siguem, d'una vegada per totes, nacionals i independents.

Cal dividir l'independentisme en dues vessants que es donen al mateix temps: el vessant físic i el mental. El nacionalisme i l'independentisme físic és un status quo cojuntural que es genera en una situació econòmica, política, judicial i cultural de supeditació i repressió. Aquesta vessant física reactiva desapareix en el moment en que desapareix aquesta cojuntura. Nacionalisme i independentisme són processos cap a la nació i la independència, però no actuen com a tals ja que deixen de tenir sentit quan no hi ha supeditació (no hi ha cap nació amb estat propi que sigui independentista). Però malgrat que l'independentisme i el nacionalisme físics són estats inevitables, cap dels dos no  ha de  ser mai una actitud mental. L'independentisme és reacció. La independència és acció. Així doncs, si a més de la reacció física hi sumem també una reacció mental estem frenant la construcció de l'acció. Si mentalment només som capaços d'anar reaccionant, estem abandonant tota iniciativa en el conflicte. La resistència física cal acompanyar-la d'acció mental. Cal una mentalitat constructiva que ens ajudi a prendre la iniciativa i a trobar un sortida a una difícil cojuntura desafavorable. I les sortides es busquen, no apareixen del no res. Per altra banda, la mentalitat constructiva independent donarà, a més, consistència i sentit a la reacció independentista física.

Ara cal començar a maniobrar intel·ligentment com a nació (no com a nacionalistes) i com a independents (no com a independentistes). Catalunya ha de deixar de somniar amb promeses per poder crear realitats. L'independentisme ha de passar a ser palpable i visible en les actituds diàries. Per això cal dissenyar-lo, projectar-lo. Cal que deixi de ser una teoria possibilista per esdevenir una realitat a imitar i una potent i aglutinadora exigència transformadora.

L'independentista mental reivindica. L'independent, directament, aplica. El nacionalista mental és la queixa, la víctima, el volem ser. El nacional és la veu de la dignificació del ser i de l'autoestima. La independència física total es basteix, molt abans de proclamar-la, en els caps de la gent que l'acabarà proclamant. Un edifici no s'alça sense haver-lo visualitzat prèviament. No es pot construir allò que no s'ha interioritzat. I no ho farem mentre siguem nacionalistes o independentistes mentals, aquesta és una actitud adolescent que ens aboca al fracàs, la frustració i el pessimisme. Amb una mentalitat de pura reacció adolescent sense direcció ni projecte no hi ha maduresa real, només incapacitat. El nacionalisme i l'independentisme signifiquen voler ser grans sense els mecanismes mentals adequats. La nació i la independència signifiquen estar preparat per ser adult i actuar com a tal. La maduresa s'agafa, no es reclama.

La frustració i el pessimisme de l'adolescència no pot negar-nos el futur. El desànim mental de l'independentisme i del nacionalisme és l'expressió màxima de la nostra depèndencia total dels factors externs. Aquells que neden i es remouen continuament en el pessimisme esdevenen, de fet, els màxims importadors de dependència; són els Peter Pan que ens impedeixen poder créixer.  L'independentisme i el nacionalisme naveguen entre estats d'ànim que depenen d'estructures superiors que els són sempre contràries. El fracàs d'aquestes estructures és una victòria pírrica. El seu èxit, en canvi, és una derrota cruel per a la nostra mentalitat dèbil. El futur de Catalunya no pot basar-se en aquesta irresponsable supeditació. Una actitud mental independent prescindeix d'aquestes estructures contràries per alçar-ne de pròpies, per tant, no n'està supeditada, simplement les ignora. És cert, serem independentistes fins que no siguem independents, però aquesta afirmació és només física. Mentalment podem ser independents des d'ara mateix i actuar en conseqüència. Repeteixo, l'independentisme mental de reacció i no de construcció és un clar exemple de profunda dependència. L'independentisme és un estat. La independència, una actitud. Les mentalitats són lliures i ho hem d'aprofitar. Si no som capaços de ser independents mentalment, com pretenem ser-ho físicament algun dia? 

El romanticisme ens va fer renéixer. El nacionalisme ens va fer reconèixer-nos i l'independentisme ens va fer somniar. Però ara és l'hora de fer el salt a la maduresa i ser del tot. Hem de deixar de somniar amb el somni. Renaixement, reconeixement, aspiració... ara ens cal la penúltima estació per arribar a l'assoliment: l'acció. 

Des d'11è segle, us vull fer partícips d'aquest gra de sorra per fer dels catalans individus mentalment nacionals i independents com a primer pas cap a la inevitable independència física plena sense distincions partidistes, ètniques, lingüístiques o religioses (la Catalunya independent serà de tots o de ningú). No és un somni, no és una vel·leïtat, no és un capritx volàtil. La independència és palpable, visible i escoltable: és real.  La independència és la voluntat de les persones lliures, que prenen decisions lliures i que construeixen les nacions lliures. La independència és poder escollir. I escollir, en el fons, no és res més que la màxima expressió de la maduresa. I res no pot aturar la maduresa de la voluntat independent sigui quina sigui la cojuntura externa que l'envolta. Jo ja no vull ser independentista. Jo vull ser, d'una vegada, independent. I vosaltres?

Visca Catalunya Lliure.