Catalunya 11è segle

Un altre cop els catalans ens veiem enmig d’una contesa electoral. El dia 9 de març cal votar per renovar els escons del Congres dels Diputats a Madrid. Vull fer dues consideracions que em semblen importants. La primera és molt clara. Vull afirmar que aquesta és una democràcia partidista on els ciutadans voten partits i no persones. Ja hi estem avesats a aquest sistema. Però es pot criticar igual. Als diputats que surtin per la demarcació de Barcelona qui els controlarà la gestió? Qui em representa a mi? El senyor tal de tal partit respondrà davant meu quan jo li vulgui reprovar la gestió? I qui és aquesta persona que em representa a mi? On viu? Què fa? Perquè no puc parlar amb ell i dir-li que la carretera que va del meu poble al poble veí està plena de forats i no l’arreglen mai? Tots sabem que les carreteres són competència de l’ Estat. Aquest sistema parlamentari permet la transparència en el control de la gestió dels diputats escollits? Es brindaran aquests diputats a ser interpel·lats d’aquí a un any per les persones que els han votat,  com qui passa un examen final i fa balanç anual de la seva feina? Totes aquestes preguntes, que semblen retòriques perquè ja en sabem la resposta, estaria bé que ens les féssim; però no només els ciutadans que anem a votar (els qui no ho fan no tenen dret a queixar-se), sinó els integrants dels partits polítics, els quals accedeixen a ser votats en congressos tancats on la designació i la cooptació passen per davant d’una votació democràtica i real, també s’haurien de formular aquestes qüestions. Perquè no puc votar jo el candidat que em representi al meu poble? O perquè no puc votar jo quin candidat m’agrada més del partit que usualment voto?  L’altre tema és més concret i més de conjuntura política. El sistema proporcional que s’usa per votar al parlament de Madrid permet una conjuntura que és favorable als partits catalans. Hom podria dir amb raó que a Madrid no s’hi va a fer res perquè nosaltres hem de governar Catalunya. Però en el repartiment del poder a l’ Estat Espanyol no ens és permès fer això. Hom també podria dir que els partits catalans van a Madrid a pactar. I se’ls podria retreure això si el que pacten no és  un augment substancial i molt important de l’autonomia per a Catalunya. Si no fos així, la seva funció seria de mera crossa dels grans partits amb el conseqüent frau per als electors que els han votat. Per tant, jo convido a les forces catalanes que si es veuen amb la obligació d’anar a Madrid, amb les grans reticències que això pot provocar en els electors d’aquests partits, ho facin amb tota la convicció, claredat i vehemència de plantejaments per no trair l’electorat que els ha votat. A Madrid només s’hi ha de dir que si no ens donen allò que ens pertoca com a poble els direm Adéu i bona nit! Sinó fos així, els partits estarien traint l’esperit de qui els va votar. I si per acomplir la costosa missió, que ho és, però és noble i important, calen sacrificis, que es facin. Si convé deixar tots els càrrecs, tancar totes les caixes i sortir i omplir els carrers del nostre país per reclamar allò que és just, que ho facin. Que ho fem! I si no, que torni cadascú cap a casa que pel viatge aquest no feia falta tant de soroll.

La Tafanera | Remoume | del.icio.us